Microemocions

  No cal obsessionar-se en ser perpètuament feliços; no val la pena. Tenim l'opció de cercar la satisfacció continua, la fruïció inesgotable. Ens podem encabotar en prolongar les sensacions àlgides, les emocions més intenses. Podem entossudir-nos en viure dins d'un estat de plenitud permanent. Però part del nostre temps pot estar dominat per l'ostracisme, per l'apatia intermitent. Per la banalitat i per la trivialitat. Per la rutina i per la indiferència. I això, no ha de resultat dolent, en absolut. Existeix un plaer lligat a la inoperància; a la capacitat de fer coses senzilles, insubstancials. A tombar-se al sofà i mirar el programa més absurd. A divagar per un carrer qualsevol sense cap rumb ni destinació A dinar una truita insípida mentre comentes la prediccio del temps. A observar les fotos del mòbil que ja has vist vint vegades. A fullejar el diari de la setmana anterior. A estirar-se al llit a mitja tarda i contemplar el sostre. Es pot arribar a sent...

Les xifres rodones merèixen sempre una celebració, i una reflexió. La idea en crear aquest blog era escriure de tant en tant alguna coseta que em passés pel cap. Però vet aquí que ja he arribat a les cinquanta entrades. M'he adonat que escriure és una activitat que s'alimenta d'ella mateixa. Que es nutreix de les idees ja expressades per crear-ne altres de noves. Que ens porta a entendre millor el món en que vivim i a descobrir interessants maneres d'interpretar-lo. I, com que tot escultor té les seves figures preferides, rescataré aqui alguns retalls dels cinc subtemes del blog. M'he permés la potestat d'escriure sobre emocions , aplicant una mirada curiosa i vitalista. Com podria mostrar aquest fragment: … La viuràs en recollir l’abraçada d’un amic a qui fa temps que no veus, o en entendre el gest d’amor de la teva mare quan et serveix el menjar, o en apreciar la generositat d'un pare qui juga compulsivament amb el seu nadó, o en discernir la complic...

  Assossec: calma, quietud, tranquil·litat. Queden només seixanta minuts per a l’instant definitiu. La transició s’ha posat en marxa. El seu cos està estirat al sofà. S’ha tombat allà en acabar de sopar, disposat a reduir esglaonadament el ritme del seu cor. Té la mirada adreçada cap al televisor, concentrada en una sèrie policíaca visualment entretinguda. La seva ment, però, fa ja una estona que ha començat a evadir-se. El pes de la jornada està apoderant-se de les seves extremitats. Sent cansament físic i fatiga mental. El cervell, sempre inquiet, li va recordant el quefers del dia següent, com si fos una mascota que es nega a deixar de jugar amb el seu amo. Tot i això, es troba prou bé allà. No hi ha res que l’estiga importunant i aprecia la manca d’interrupcions. Els seus pensaments inicien un procés de divagació aleatori, saltant d’unes reflexions a altres,   d’uns records a altres, d’unes imatges mentals a altres. La serenitat va apropiant-se del seu raciocini, convert...

  Si ens miréssim des de fora entreveuriem alguna particularitat insòlita. Vam arribar aquí fa uns dies, portats per la ventura des d'un món llunyà, de l'altra banda de la galàxia. L'espècie que habita aquest lloc és gaire estranya. Les seves gents tenen una característica prou singular. Són itinerants. Al llarg de la seva vida, es mouen d'uns llocs a altres esporàdicament. Poden viure de petis a un poblet rural, de més grans a una ciutat poblada i quan es tornem vells cerquen espais idealitzats, familiars. Mentre creixen, transiten aleatòriament per diverses parts del seu món, fent visites breus a entorns foranis -allò que ells anomenen "turisme"'- per acabar retornant sempre al punt de partida. Però el súmmum d'aquesta incongruència és la mania que tenen de desplaçar-se constantment, cada dia, per fer feines que la majoria no volen fer. Són incapaços d'estar-se quiets. Tenen caràcter, tot i que també la seva personalitat resulta canviant. Qua...

  Quan ralentitzar els minuts és la millor de les opcions possibles. Podem mirar o no mirar. Podem aturar-nos i observar o passar de llarg. Podem pausar-nos temporalment o continuar induïts per la rutina. El més recomanable, indubtàblement, és parar i dedicar una estona a contemplar. A establir una connexió visual amb el paisatge que tenim just davant. Interpel·lant els nostres sentits per a que s'obrin a viure l'experiència, a gaudir de l'oportunitat que ens ha regalat la providència. Ens podem fixar en els colors de la vegetació, que ballen de tonalitats verdoses a grisenques u ocres, acompassats pels canvis d'estació. En la presència monumental de les muntanyes, acostumades a presidir el cicle de la vida des del seu tron imperial. En l'atmòsfera pintada pels núvols, el grans vigilants del cel, tan discrets com omnipresents, tan humils com presumptuosos. I estem convidats a transitar per aquest procés amb placidesa, aspirant cada partícula d'aire que tro...

  Sobre el plaer del diàleg, un dia qualsevol, a un lloc propici. Estan asseguts els dos a la taula, recoberts d'un ambient entretingut i afectuós. Aquell lloc convida a la tertúlia, a l'intercanvi d'impressions. La plaça porticada de Sant Mateu els atorga el torn de la paraula i els mira amb discreció, atenta als seus gestos. Ell remou el café pausadament, treu la cullereta de la tassa, respira amb assosec i es dirigeig cap a ella. La primera intervenció és breu, recatada. Li serveix per introduir el tema que li ve al cap. No és res important, només una reflexió sobre el canvi de temps. Ella, que fins ara el mirava amb curiositat, decideix donar-li una rèplica. Ho fa amb una naturalitat que frega la   desgana, que presagia un final ràpid. Però la conversa va obrint-se de forma gradual cap a esferes més trascendents. Les paraules comencen a brotar de la boca d'ell com un manantial que allibera aigua després d'una ploguda. Mentre l'apatia d'ella va transf...

  La nostra convivència es veu esquitxada per intervals desconcertants. Tenim dies i dies. Hi ha jornades en que ens despertem i tot sembla fluir positivament; tot va encarrilat com un tren d'alta velocitat. Altres, per contra, pareix que els astres han conspirat contra nosaltres, desarborant la nostra rutina i malbaratant el nostre benestar. Tenim dies on el camí se'ns presenta pla i lliure d'entrebancs, on cada esdeveniment succeeix quan correspon i on les persones que ens anem trobant aparenten respectar-nos i fins i tot admirar-nos. Així com tenim dies on el trajecte s'ompli d'obstacles i dificultats, on res passa com ha de passar i on podem tindre la sensació de caure-li fatal a tothom. Algunes dates transcorren venturosament, marcades per una dinàmica productiva i fructífera. Amb converses sembrades de bones maneres, de paraules amables i de mirades optimistes. Amb moments endolçats de tendresa, de complaença i d'entusiasme. Però igualment hem de brega...

  Sortir de l’entorn habitual comporta riscos, però també ens obre portes inimaginables. Havien arribat poc després del migdia. El taxi els havia deixat al centre de la ciutat, a l'hotel que els acolliria els dies successius. Sense perdre temps, van visitar l’habitació i van baixar al carrer. Era una de les avingudes principals que vertebraven la ciutat de nord a sud. En alçar el cap, la sorpresa fou majúscula. Els gratacels copaven tot el que abastava la seva vista, reinventant els seus horitzons vitals. Nova York resultava fascinant, embriagadora. Desprenia un poder de seducció tal que feia aflorar desenes d'emocions, des del desconcert fins a l'encantament, des de la incredulitat fins a l'èxtasi. La sensació era la de trobar-se enmig d'un set de rodatge de Hollywood, dins de múltiples pel·lícules alhora. Només calia posar-se a la seva disposició, deixar-se abraçar per les seves artèries i entregar-se a la seva màgia. Aquells dies es convertirien en un encaden...

Precisem fer petits parèntesis per reorganitzar els nostres sentits. Cal exercitar l’harmonia. Cal aprendre a relaxar l’esperit, a frenar el ritme dels esdeveniments i a apavaigar l’intel·lecte. Cal dedicar-se amb serenitat a ordenar la casa, a col·locar les coses al seu lloc, a posar cada prenda al seu armari, a reunir cada cadira amb la seva taula.i a cobrir cada finestra amb la seva cortina. Cal donar-se temps per mirar el cel, per comptar els núbols, per seguir el vol coordinat de les aus, per admirar els estels a la nit. Per obseservar l’elegància d’un jardí, la distribució immaculada d’un camp d’oliveres, la rectitud d’una roca mil·lenària, el fluir senzill d’un torrent. Cal fixar-se en el desplaçament meticulós d’un tren, en el vol majestuós d’un avió, en l’equilibri perfecte d’una bicicleta rodant… En la corba inesgotable d’un cercle qualsevol, en la simetria d’un triangle equilàter, en el tancament impecable d’una quadrat. Cal admirar la destresa d'un fuster, la pr...

  Acabes de retornar a casa després d’uns dies fora, i es produeix un lapse sensacional. Tot comença amb un gest mecànic, apagant el motor del vehicle. Hi surtes, descarregues l’equipatge i t’adreces cap a l’entrada. Sota la llinda de la porta, respires gradualment, gires la clau i accedeixes a l’interior. El que ocorre llavors és insòlit i magnífic. Només creuar cap a dins, el temps comença a alentir-se. Perceps un aroma a intimitat, a familiaritat i a nostàlgia. Un grapat de records es condensen i corretegen veloçment per les teves venes, amuntegant-se a les portes de la teva memòria més immediata. Paulatinament, vas recorrent els metres que uneixen les diferents estàncies del domicili, impregnant-te de cada partícula d’aire que trobes. Olores fragàncies evocadores empapades de calidesa, de comfort i de seguretat. És la teva llar, la que et va veure arribar la primera vegada carregat d’esperances, abarrotat de somnis. La que ha contemplat com t’has despertat cada matí per con...

  El que som és la conseqüència d’un curiós procediment acumulatiu. Els nostres avantpassats eren éssers recol·lectors. Fa milers d’anys, l’antecessor de l’home es dedicava a conrear el camp. Vivia en comunitats que subsistien gràcies al procés de recollida de tot allò que aportava la terra: verdures, arrels, cereals… La recol·lecció era la base del nostre sistema, l’element principal per a la nostra supervivència i la clau de la nostra evolució. Molts segles després, la situació no ha canviat gaire. Actualment l’humà continua nutrint-se fonamentalment de tot allò que recull, tot i que d’una altra manera. Les persones ens dediquem a arreplegar un altre tipus de components, que van definint la nostra forma de ser. Des del dia que venim al món, iniciem un cicle d’aprovisionament continu de coneixements, experiències, aprenentages, vivències i històries personals. A mesura que anem creixent, la nostra personalitat es va construint amb tots aquests materials que ens anem trobant pe...

  Ella sempre és present, prop de nosaltres, flotant al nostre voltant. Ocorre quan menys t'ho esperes. Sol passar de manera imprevisible. Es pot donar a qualsevol lloc i sense restriccions horàries. No cal tindre una habilitat especial ni una sensibilitat majúscula per a percebre-la amb plenitud. Només cal obrir els sentits i predisposar-se a experimentar-la. La tendresa es manifesta de múltiples maneres, en desenes de situacions quotidianes. La sentiràs en contemplar la careta de felicitat d’un nen mentre dorm plàcidament…. o en capturar la mirada bondadosa d’un avi mentre acaricia el llom del seu gosset… o en rebre el suau frec dels dits de la persona estimada. La viuràs en recollir l’abraçada d’un amic a qui fa temps que no veus, o en entendre el gest   d’amor de la teva mare quan et serveix el menjar, o en apreciar la generositat d'un pare qui juga compulsivament amb el seu nadó, o en discernir la complicitat de dues germanes repassant un àlbum de fotos familiar. La...

El període que va del capvespre a l’alba sol tenir conseqüències excepcionals. La jornada no havia resultat còmoda. Res havia transcorregut amb normalitat. La reunió amb els clients d'Itàlia s'havia convertit en un tediós intercanvi de retrets i de recriminacions. A l'hora de dinar, havia rebut la trucada de l'hospital per comunicar-li els resultats de les proves, que el forçarien a rebre l'indesitjat tractament. Per rematar-ho, a la tarda passà a recollir el cotxe pel taller i s'assabentà que l'assegutança s'havia desentés del problema i que li caldria assumir totes les despeses de la reparació. Es tombà al llit. Eren les onze de la nit. El pes de tot allò esdevingut el feia sentir exhaust, fatigat, derrotat, decebut, desvalgut d’energia, impregnat de tristesa, saturat d’adversitats, carent de vitalitat i buit d’optimisme. Per davant, una nit incerta, on l’angoixa podria aferrar-se a ell com un virus maliciós que s’apoderara d’un cos malferit. Tot fei...

  És possible que una de les claus per entendre’ns siga observar el comportament d’un riu. Un riu neix a les muntanyes i va fluint calmadament per un llarg trajecte que el porta fins al mar. Al riu no convé forçar-lo a agafar vies alternatives a la pròpia. Tampoc ficar-li obstacles al seu camí. Ni induir-lo a baixar més ràpid de com ho fa. El riu drena pel seu trajecte a un ritme plàcid, seguint la seva traçada natural, fent cas omís de les eventualitats que ocorren al seu voltant, centrant-se exclusivament en avançar, sense pressa però sense pausa. El riu gira les corbes quan les ha de girar, s'obre per envoltar un illot quan li toca, es fa més ample quan el calat ho requereix, escala petits desnivells quan el terreny el desafia, salta per damunt dels sediments que es troba al seu pas, es mou a ritme de vals quan el vent el fa dansar, acull més aigua quan les pluges el sol.liciten i es redueix quan el sol es corona per sobre d'ell. La nostra vida és com un riu. Neixem a un l...

  Al·legoria de l'amistat i dels seus rics ingredients. Fa temps que som amics. Ens hem acompanyat des que començàvem a divagar pels racons de la nostra infantesa. Ens vam divertir descobrint els camins verges d’un món per a nosaltres inexplorat. Ens vam sorprendre al conèixer el compendi de persones, personatges i individus que ens anava presentant el destí. Ens hem protegit de les amenaces que han posat en risc el nostre viatge comú. Ens hem entés quan les circumstàncies havien conspirat per trencar els nostres vincles. Hem vibrat com les cordes d'una única guitarra en escoltar els acords de tantes melodies, xopant-nos del seu vigor i dansant-les fins a l'aurora. Ens hem enlluernat en contemplar capvespres esplendorosos des de muntanyes primitives, Ens hem apassionat per la lletres llegint volums anàlegs, idolatrant als mateixos autors i empalangant-nos d’idèntics passatges literaris. Ens hem rigut, ens hem commogut i hem plorat tocats per decenes d'emocions agerm...

  El que sembla una simple església es manifesta realment com un indret únic. Abrera és una localitat del Baix Llobregat relativament recent. Dins del llarg període de la història humana, aquesta població de prop de dotze mil habitants no conserva pràcticament cap vestigi del passat. A la seva estructura urbana predominen les edificacions modernes i les construccions contemporànies. Però ves per on que enmig d'aquest desert artístic s'enlaira un monument a la memòria, un record d'una època llunyana, un testimoni del pas dels temps, una reíiquia del passat, L'ermita de Sant Pere data del segle XI, del primer romànic català, quan els carrers encara no eren carrers, quan les voreres no s'havien inventat, quan les cases no s'atrevien a crèixer cap al cel. Aquest edifici representa una singularitat estranya. Una joia entre un grapat de ferralla. Un tresor al fons d'un mar d'irrelllevància. Igual que un peix multicolor nedant envoltat de companys monotonal...

En condicions concretes podem arribar a commoure’ns per estar aquí, i ara. De vegades succeeix. No és res natural ni comú. No resulta gens freqüent que passi. No esdevé previsible ni usual. I precisament per això, quan ocorre, resulta tan encisador.  És un instant que et sorpren, com si algú de sobte et portés un obsequi insospitat. Una situació que t’agafa amb el peu canviat, com si l’atzar hagués decidit donar-te un ensurt de bones maneres; com si els astres aquell dia haguessin pensat expressament en tu. Succeeix quan en plena voràgine vital quelcom toca a la porta del teu subconscient per refrenar el teu ritme i paralitzar temporalment la teva activitat; per projectar un raig de llum sobre el teu raciocini i enlluernar els teus pensaments. I en aquell precís segon t’asalta una revelació que et mostra una realitat fascinant: la teva realitat. Podria ocórrer quan estàs enmig de la plaça central d’Estocolm a un viatge de negocis i prens consciència de que ets tu veritablemen...

De les emocions conegudes, tal volta aquesta siga la més enriquidora. És la salsa de la nostra vida; el condiment dels nostres sentits; l’edulcorant dels nostres anhels. És la matèria primera amb la que s’el·laboren els nostres somnis. És aquella emoció que sentim quan s’apropa un esdeveniment desitjat. És el formigueig que experimentem quan hem de sortir de viatge a un lloc especial, un d’aquells indrets que hem estat llargament imaginant. O quan estem a punt d’arrencar unes vacances tan ambicionades com necessitades. Es la perspectiva en forma de desafiament que ens genera un nou projecte professional, o un repte acadèmic del que sabem segur que estimularà el nostre intel·lecte. O la proximitat d’un fet extraordinari per al que ens hem estat preparant durant tant de temps, tal volta una cursa, o una competició artística. És la dolça expectació davant una trobada amb un grup d’amics amb qui fa temps que no coincidim; un retrobament ansiat per la nostra consciència amb éssers que...

Sobre l’estranya costum d’encasellar a qui coneixem o desconeixem. És molt habitual. Tristament corrent. Sovint comentem l’error d’etiquetar les persones sota un únic criteri, de mirar-les des d’una sola perspectiva, de classificar-les amb un simple adjectiu. I si ens aturéssim a observar-les amb més profunditat? I si ens fixéssim de forma més curosa en com són realment? Possiblement ens sorpendriem al veure que tots nosaltres som éssers veritablement complexos. Som individus composats de moltes aristes, modelats amb molts matisos i pintats de mútiples colors. Podriem dir, per exemple, que no hi ha ningú absolutament tolerant, igual que no hi ha ningú absolutament intransigent. Per a bé o per a mal, tots combinem ambdues facetes dins de la nostra personalitat. I el mateix podriem afirmar de la maduresa i la insensatesa, que s’alternen gradualment dins del nostre caràcter. O fins i tot de la bondat i la malicia, dues compayes de pis que habiten al nostre temperament tractant d’impos...

  Meditant sobre un moment ordinari i alhora extraordinari. Tinc ganes de conduir. Sento la necessitat de seure al volant i començar a rodar. Hi haurà qui ho considerarà una activitat banal, prescindible i insubstancial. A mi, en canvi, conduir em causa una enorme satisfacció. De bon matí, m’agrada pujar al cotxe i arrencar-lo com qui engega el dia. El so mecànic del motor en fa automàticament entrar en una altra dimensió. De camí cap on siga que vagi, em recreo amb la sensació de despertar-me poc a poc, conduint en silenci sense pensar gairebé en res. A aquesta hora, el moment de glòria arriba quan apareix el sol per l’horitzó, traient el cap a l’alba amb delicada timidesa, com qui no vol fer soroll per no perturbar als convivents. En suma, és com una fòrmula màgica que ens obsequia ben d’hora amb una mirada vital optimista i carregada d’energia positiva. Si la durada ho permet, sempre existeix la possibilitat de distreure’s amb una tertúlia radiofònica d’interés. Per a molts,...

Somniar pot esdevenir una forma de recordar, o de no oblidar. Aquella nit l'havia sorprés l'infortuni. Havia obert els ulls i s'havia sentit desorientat, confós. De sobte, les parets del dormitori li havien semblat estranyes i desconegudes; alienes al seu món. S'havia vist a ell mateix gitat a un llit impropi, habitant un espai inhòspit…. Li calgueren uns minuts per recuperar la calma i adonar-se que estava descansant a la seva habitació. Havia tingut un somni singular i evocador. S'iniciava quan sortia de casa de camí cap a l'aeroport. Allà on havia gastat tantes hores als darrers anys. Un entorn tan desangelat com familiar on s'havia dedicat quasi sempre a fer cues i a esperar: al control de l'entrada principal, al mostrador de facturació, al control de seguretat, a la fila del restaurant self-service, a la caixa del duty-free, al control de passaports, a la porta d'embarcament i al passadís d'accés a l'avió. Molts minuts i hores invertit...

  Aquest corredor amaga històries fascinants . Sembla un lloc qualsevol. Un passadís a un edifici urbà. Un indret per on transita algú de tant en tant. Però és prou més que això. En realitat aquest passadís obri literalment les seves múltiples portes a decenes d'ànimes àvides de saviesa. La planta de l'institut on s'ubica acull diàriament a més d'un centenar d'alumnes de batxillerat, d'éssers privilegiats. Al llarg dels metres que van d'una banda a l'altra del corredor circulen habitualment un gran nombre de persones amb inquietuds i percepcions tan diverses com les prendes que vesteixen. Conscients o no, totes elles estan travessant una etapa vital extraordinària. Les aules que voregen la galeria es converteixen cada jornada en espais de transmissió del coneixement. En fàbriques d’elaboració i distribució de la sapiència. Allà dins es reuneixen regularment grups d'adolescents preparats per a absorbir una gamma infinita de continguts i d'ex...

Els moments previs a l’inici em generen una expectació disfressada d’exultació. Hi sóc allà, en aquell moment. Estic de peu, vestit amb aquella indumentària cridanera, amb l’uniforme de tantes aventures. Em trobo envoltat de gent, xocant esporàdicament amb uns i altres. Noto una mica de fred a les articulacions, però sé que d’aquí a una estona es transformarà en energia. Tinc la vista dirigida cap al front, cap a l’arc de color roig i verd, el que algú a inflat i disposat no fa molt i el que en poc temps traspassaré per sota.  Miro el rellotge. Falten cinc minuts per al començament de la cursa. El meu cor es disposa a accelerar paulatinament el ritme dels batecs. Mentre la meva tensió arterial escala posicions en sintonia amb el cor. Veig caps per tot arreu, amb els cossos oscil·lants dibuixant moviments periòdics. És la darrera fase del calfament, on pertoca mantindre actius els múculs per evitar que es refreden durant el temps d’espera. El meu cap tracta de visualitzar el prime...