Resiliència
Seria massa fàcil. Seria massa simple, senzill i insubstancial. Seria
com nedar sense aigua, com caminar sense el terra o com escalar sense la
muntanya,
Si la vida no ens posés trabes de tant en tant, ens trobariem orfes
d’estímuls, buits de sensacions. Com un nadó a qui se li prohibís acariciar,
olorar, interactuar, aprendre.
Perquè l’existència ens porta per aquest camí. Per la necessitat d’anar
sempre cap endavant, girant les corbes i salvant els obstacles de la travessia.
Per això, cal encarar el que vinga amb gallardia, amb atreviment. Cal
assumir que el trajecte estarà ple de pedres i d’entrebancs. Que no hi ha vida
sense sofriment. Que la felicitat va de la mà de l’adversitat; que amdues
caminen juntes per la mateixa senda.
I que només amb determinació podrem seguir trepitjant fort. Cercant un
equilibri que ens permeta saltar les roques i gaudir dels prats. Adaptant-nos
estoicament a tots els elements: al vent, al fred, a l’aigua i a la neu.