Èxtasi
Els tres amics havien començat a córrer ben d’hora, cap a les sis del
matí. Van sortir de l’aparcament amb restes de son penjats a l’esquena. Els
llums dels frontals els ajudarien a distingir el sender durant la darrera empenta
de la nit. Pujaven vorejant aquella mola, girant el cap ocasionalment per contemplar
el poble que dormia als seus peus: Xert, es deia.
Els esperava un entrenament llarg i exigent, i aprofitaven aquella fase
inicial per distreure’s amb acudits i rialles. Es trobaven a gust, alegres i animats.
Sabien que més endavant la fatiga els aniria canviant el caràcter, lastrant les
seves cames com estirant el cos cap al nucli de la terra. Repentinament, però,
tot va canviar. Perquè a l’apropar-se a un mas derruït, van ser testimonis d’una
meravella incommensurable.
La primera claror matutina estava il·luminant el lloc amb una combinació
de tonalitats taronja, groc i ocre, alhora que l’antic edifici quedava resguardat
del resplandor solar, pintant d’ombra una part del quadre. Per entronitzar la
composició visual, dues cabres salvatges s’havien parat just allà, damunt de la
silueta de les parets, com volent posar per al sol. En conjunt, aquella escena
oferia un espectacle inigualable per als ulls, d’aquells que es prodiguen tal
volta només una vegada a la vida. Els tres amics, absorts per l’efecte de la
imatge, es van mirar en silenci, extasiats, sabedors de que havien compartit un
instant immortal, i que seria seu per a tota l’eternitat….