Nostàlgia

L’infància ens brinda una manera de viure entranyable, que més tard trobem a faltar.

Érem infants, xiquets de poble, criatures ingènues i divertides, petits somiadors. Érem aventurers de l’oci, participants en mil jocs, atletes de les nostres pròpies olimpiades.  

Vivíem sense gairebé preocupacions, fugint de responsabilitats, concentrats en passar-ho bé, sense més; dedicats a cercar el tresor de la felicitat, el que trobàvem cada dia. 

Ens era igual que fes calor o fred, que fos estiu o hivern. Ens importava ben poc tot allò que quedés fora de les nostres fronteres, tot allò que no afectés al nostre món d’esplai i d’il·lusió.

Teníem sentiments nobles, afectuosos i càlids. Desconeixíem el significat de l’enveja, del rencor, de la cobdícia, de la intolerància o de la maldat.

I presumíem de construir un valor infinit: l’amistat. Un baluard sòlid i robust que ens proporcionava seguretat i fermesa front a la resta del món. Que cuidàvem i protegíem amb totes les notres armes. Que veneràvem i glorificàvem perquè ens feia sentir part d’un tot molt especial, d’un grup privilegiat d’infants, de xiquets de poble.

 

PD. Foto: cursa de bicis a Cervera del Maestrat, cap als anys vuitanta. Jo podria ser el segon per l’esquerra.