Silenci
Ens despertem, amb el mòbil o la ràdio. Donem el bon dia, entrem a la
cuina i posem la cafetera. Ens netegem les dents amb el raspall elèctric. Pugem
al cotxe i connectem la ràdio. De camí a la feina, sentim de fons el soroll
dels vehicles veïns, i d’algun clàxon inoportú.
Al nostre treball, parlem amb uns i altres, ens sona el telèfon, ens
arriba el formigueig sonor de les notificacions. Amb l’ordinador obert, se’ns
colen senyals auditives esporàdiques. I anem a dinar, on tornem a xerrar
d’alguna cosa, tal volta mentre sentim algú que parla a la tele.
Retornem al cotxe, i de nou la ràdio. Entrem al super, i entre tota
l’algarabia general escoltem la veu megafònica d’una caixera demanant auxili a
una altra caixera. Sortim al carrer i rebem una trucada de la nostra amiga, qui
insisteix en parlar-nos ben prop de l’orella. Així que caminem una estona, envoltats
d’una sinfonia d’instruments urbans tan habituals com empipadors.
De vesprada a casa, recuperem els sons domèstics: el de la llavadora, el
de l’aspirador, el de la consola del més petit… S’arrima el final del dia, però
caldrà preparar el sopar, clar. I enxufem la vitro-ceràmica, la campana
estractora i a l’acabar ho rematem amb l’eficient rentaplats.
Fem la darrera xerradeta del dia, sense oblidar-nos d’escoltar l’àudio
que ens han enviat per whatsapp, o la musiqueta d’eixe vídeo tan intrascendent.
I quina millor manera de concloure la jornada que amb l’agradable so de la
tele, que ens delecta amb un repertori final d’emissions acústiques.
Apaguem el llum, i ens adonem que fins aquell precís moment hem escoltat
de tot, menys el silenci. Una llàstima.