Una confessió per antena
Anit estava escoltant la ràdio, quan, de sobte, la carta d’una fan
incondicional del programa em feu pujar la veu al magnetòfon. El contingut de
la missiva feia referència a una història soferta per la mateixa remitent. La
locutora, feu un glop d’aigua per tal d’aclarir la veu, i, amb to taciturn,
començà a llegir.
“El vaig conèixer un dia assolellat. Se’l veia relaxat, assegut a la
terrassa d’un bar de la cantonada. Amagava els seus ulls verds darrere unes
ulleres fosques. La providència va voler, que, al cap d’un mes, coincidirem a
una discoteca; i la mateixa casualitat va fer que fòrem presentats per amics
comuns. L’amistat va començar a sorgir entre ell i jo. Però en volíem més. Ens
enamorarem, i, tres anys després, ens casarem. Fruit de la nostra relació
nasqueren dos fills meravellosos. La veritat, tot feia pressagiar que mai ningú
podria separar-nos. Fins que va arribar el dia. Aquell dia en que, per motius
de salut, vaig plegar abans d’hora del treball, i, en arribar a casa, el vaig
trobar al dormitori, amb ella.
Durant uns mesos, durant uns anys, li vaig pregar que la deixara, el
volia massa. Vaig mirar de separar-los emprant tàctiques no molt ortodoxes.
Tampoc les contínues visites a psiquiatres i psicòlegs van arribar a bon terme.
Ell, simplement em responia: -No puc. Tu ets la meua vida; ella, és la meua
passió-. A la fi, després de mil penes i falsos juraments, ella va acabar matant-lo.”
“Ella”, a tot açò, era l’heroïna.