Avorriment
Sóc fan de l’avorriment. De no saber què fer amb el temps; i de no
tindre ganes de saber-ho. De sentir-me buit d’idees, d’energia i de vitalitat.
D’eixa sensació de desgana i apatia absoluta. De trobar-me orfe d’estímuls i
d’apetència. D’infravalorar el valor dels minuts, de les hores i dels dies.
Em declaro un seguidor incondicional de la peresa. De no pensar en el que hauria de pensar. De la mandra més propera a la ganduleria. De la deixadesa i la indiferència. De no voler aportar res a l’evolució. De la vagància més extrema.
Sóc partidari d’obrir parèntesis enmig de la rutina. D’absentar-me del que m’envolta; d’observar la tele sense veure-la; de sentir la ràdio sense escoltar-la; de fullejar el diari sense llegir-lo; de toquejar el mòbil sense cap intenció; de jugar al parxís sense comptar caselles; d’estar amb algú sense fer-li cas; de mirar al sostre sense pensar-ho: de no fer res.