Gotes de quietud
La setmana havia començat revoltosa, amb ganes de jugar. Gradualment, va
anar agitant-se i guanyant intensitat fins abocar en un divendres bel·licós, exasperant.
L’endemà dissabte no va ser molt millor. Havia planejat quedar-se a casa, però
la trucada de la seva mare el va obligar a canviar de plans i a acompanyar el
seu oncle a aquell funeral que li va furtar tot el dia.
Semblava que el cosmos s’havia girat en contra seva. A punt d’anar al
llit, però, va mirar per la finestra i va entreveure une gotes que
s’aproximaven cap a la ciutat. Podia ser un bon presagi. S’adormí, i al
despertar comprovà que els núvols s’havien instal·lat plàcidament allà dalt,
tan carregats d’humitat com de paciència. Pareixia que no tenien pressa per
derramar el seu nèctar. Així que decidí deixar passar el matí, amb l’esperança
que la vesprada fos venturosa.
L’espera va tindre la seva recompensa. Poc després del migdia, començà a
ploure, suaument, amb delicadesa. Les gotes iniciaren el seu camí cap al terra
amb sigilositat i harmonia, com volent interpretar un vals encisador, hipnòtic.
Assegut al seu sofà, respirà profundament i es congratulà pel que estava
succeint. La pluja l’induïa a relaxar-se, a disminuir els seus impulsos, a
serenar els seus sentits, a penetrar en el seu subconscient per retrobar la calma
perduda. Allò el transportava fins a una dimensió extrasensorial que amainava
el seu caràcter. Que el feia serenar-se i recuperar l’anyorada quietud, que
l’embriagava de plaer.
Quan plovia emprenia un viatge interior que el feia volar a la seva
infantesa, on es veia a ell mateix jugant a casa del seus avis, absorvint la
seva estima. Després sentia que es desplaçava fins a l’institut, on es
delectava intercanviant rialles i burles amb els seus companys. Seguia volant
cap a la universitat, arribant el dia en que conegué a la seva mitja taronja a
aquella cantina, en el moment en que el seus ulls es creuaren per primera vegada.
Es desplaçava fins a l’hospital, on el seu trocet de cel vingué al món, variant
per sempre el rumb de la seva existència. I saltava fins al cim d’aquella
muntanya, aquell pic mític a l’Himàlaia on plorava d’emoció per haver culminat
el somni de tota una vida, on el planeta havia deixat de rodar.
Obrí els ulls, i havia parat de ploure.