El compte enrere

Els moments previs a l’inici em generen una expectació disfressada d’exultació.

Hi sóc allà, en aquell moment. Estic de peu, vestit amb aquella indumentària cridanera, amb l’uniforme de tantes aventures. Em trobo envoltat de gent, xocant esporàdicament amb uns i altres. Noto una mica de fred a les articulacions, però sé que d’aquí a una estona es transformarà en energia. Tinc la vista dirigida cap al front, cap a l’arc de color roig i verd, el que algú a inflat i disposat no fa molt i el que en poc temps traspassaré per sota. 

Miro el rellotge. Falten cinc minuts per al començament de la cursa. El meu cor es disposa a accelerar paulatinament el ritme dels batecs. Mentre la meva tensió arterial escala posicions en sintonia amb el cor. Veig caps per tot arreu, amb els cossos oscil·lants dibuixant moviments periòdics. És la darrera fase del calfament, on pertoca mantindre actius els múculs per evitar que es refreden durant el temps d’espera. El meu cap tracta de visualitzar el primer tram del recorregut, més com a estratègia de distracció mental que per necessitat.

A falta de dos minuts, entro en el cicle més extasiant. De fons, escolto per megafonia la veu de Brian Johnson cantant el mític Highway to Hell d’AC/DC. En situacions com aquesta, temes com aquest et posen la pell de gallina i t’empenyen a un estat de màxima felicitat. L’adrenalina va apropiant-se de les meves venes, convertint-les en viaductes inundats de plenitud vital. Estic preparat per a gaudir patint, o per a patir gaudint, i això m’omple d’una manera majúscula, inenarrable. Les darreres abraçades amb els companys suposen el colofó a un moment extraordinari, exultant. Sona el compte enrere, i arrenco a córrer cap a l’infinit.