Somni o record
Aquella nit l'havia sorprés l'infortuni. Havia
obert els ulls i s'havia sentit desorientat, confós. De sobte, les parets del
dormitori li havien semblat estranyes i desconegudes; alienes al seu món. S'havia
vist a ell mateix gitat a un llit impropi, habitant un espai inhòspit…. Li calgueren
uns minuts per recuperar la calma i adonar-se que estava descansant a la seva
habitació.
Havia tingut un somni singular i evocador.
S'iniciava quan sortia de casa de camí cap a l'aeroport. Allà on havia gastat
tantes hores als darrers anys. Un entorn tan desangelat com familiar on s'havia
dedicat quasi sempre a fer cues i a esperar: al control de l'entrada principal,
al mostrador de facturació, al control de seguretat, a la fila del restaurant
self-service, a la caixa del duty-free, al control de passaports, a la porta
d'embarcament i al passadís d'accés a l'avió. Molts minuts i hores invertits en
estar dret darrere d'algú. Massa, segurament.
El somni continuava amb ell conduint per un
pais estranger, possiblement un d'aquells situats a l’Àsia central, al sud de Rússia.
Una de les antigues repúbliques que formaven la URSS i que actualment encarava
una època pròspera, on els negocis progressaven amb força.
La seva feina el feia canviar de ciutat gairebé
a diari, visitant a empreses de tot arreu. Això li agradava. Li permetia
conèixer cultures dispars, persones interessants i tradicions enriquidores. Es
congratulava per poder admirar els seus costums, degustar la seva gastronomia o
gaudir de la comunicació en altres llengües.
Els hotels suposaven un punt i apart dins dels
viatges. Eren el lloc on podia descansar a l’arribada d’aquells vols nocturns,
o després de llargs desplaçaments per carretera. Eren la llar d’acollida al
final de jornades de treball esgotadores. Eren espais on de vegades es dedicava
a treballar telemàticament, aprofitant parèntesis entre reunions. Eren indrets
on podia relaxar-se, sopar pausadament o estirar-se humit a la banyera de l’habitació.
L’habitació, les habitacions, tantes
habitacions… resultava impossible saber a quantes d’elles havia dormit al llarg
dels anys. Quantes hores havia passat tractant de descansar entre aquelles
parets foranies, impostades. Quantes vegades s’havia despertat en pensar que
estava perdent un vol, o, el més habitual, amb la sensació de no saber on era,
a quin país o a quina ciutat es trobava.
En aquella ocasió, però, en obrir el ulls
constatà que estava a casa seva, al seu dormitori, i respirà alleujat al pensar
que havia deixat de viatjar.