Ha de fluir
Un riu neix a les muntanyes i va fluint
calmadament per un llarg trajecte que el porta fins al mar. Al riu no convé
forçar-lo a agafar vies alternatives a la pròpia. Tampoc ficar-li obstacles al
seu camí. Ni induir-lo a baixar més ràpid de com ho fa. El riu drena pel seu
trajecte a un ritme plàcid, seguint la seva traçada natural, fent cas omís de
les eventualitats que ocorren al seu voltant, centrant-se exclusivament en
avançar, sense pressa però sense pausa. El riu gira les corbes quan les ha de
girar, s'obre per envoltar un illot quan li toca, es fa més ample quan el calat
ho requereix, escala petits desnivells quan el terreny el desafia, salta per damunt
dels sediments que es troba al seu pas, es mou a ritme de vals quan el vent el
fa dansar, acull més aigua quan les pluges el sol.liciten i es redueix quan el
sol es corona per sobre d'ell.
La nostra vida és com un riu. Neixem a un lloc remot
i al poc temps iniciem el peregrinatge cap al nostre destí final. I ens convé
imitar la manera de trancórrer d’un torrent. Hauríem de deixar que la nostra existència
fluís amb naturalitat, sense forçar l'ordre dels esdeveniments. Cada cosa succeeix
al seu moment: passa el que correspon quan correspon. Caldria orientar el dia a
dia de manera espontània, serena, permetent que cada instant ens senyalés allò
que cal fer. No hauríem d'avançar-nos al temps; perquè és el temps qui marca el
ritme dels nostres actes. Les nostres decisions, fins i tot les més trascendents,
vindrien dictades pel nostre jo interior; només caldria saber escoltar-lo. Deuríem
aprendre a marxar pel recorregut vital encarant els girs de manera gradual, senzilla;
enfilant amb vitalitat els promontoris que apareguessin al camí. Recollint
bones noves quan vinguessin donades; i alliberant els elements més nocius que
ens destorbessin. Dilatant de tant en tant la nostra mirada per observar millor
l’itinerari. I ballant al compàs de l’eternitat amb inocència, destresa i
gallardia. Igual com ho fa un riu.