Conversant
Estan asseguts els dos a la taula, recoberts
d'un ambient entretingut i afectuós. Aquell lloc convida a la tertúlia, a
l'intercanvi d'impressions. La plaça porticada de Sant Mateu els atorga el torn
de la paraula i els mira amb discreció, atenta als seus gestos.
Ell remou el café pausadament, treu la
cullereta de la tassa, respira amb assosec i es dirigeig cap a ella. La primera
intervenció és breu, recatada. Li serveix per introduir el tema que li ve al
cap. No és res important, només una reflexió sobre el canvi de temps. Ella, que
fins ara el mirava amb curiositat, decideix donar-li una rèplica. Ho fa amb una
naturalitat que frega la desgana, que
presagia un final ràpid.
Però la conversa va obrint-se de forma gradual
cap a esferes més trascendents. Les paraules comencen a brotar de la boca d'ell
com un manantial que allibera aigua després d'una ploguda. Mentre l'apatia
d'ella va transformant-se en interés genuí, autèntic. La temàtica ja no resulta
trivial, i tots dos aporten ara comentaris valuosos, embolicats de sabiduria.
Estan gaudint, escoltant-se l'un a l'altre, respectant les pauses alienes,
mirant-se als ulls amb sinceritat.
La xerrada va enriquint-se amb aportacions de
caire filosòfic. És extraordinari el que diu ella, pensa ell. Quina perpectiva
més singular acaba de donar-me ell, cavila ella. Valoren saber que el seu
interlocutor els presta atenció, que està completament pendent del que diu, de
com ho diu i de per qué ho diu. S'ho passen bé penetrant als seus
subconscients, rescatant els seus records, verbalitzant les seves inquietuds. Els
discursos van alimentant-se de les respectives opinions, nutrint-se d'empatia i
comprensió. I van retenint totes i cadascuna d'aquelles frases com qui conserva
una joia ascentral, un tresor mil·lenari.
La interrupció momentània del cambrer els fa
parar i observar el cel. La claror està acomiadant-se, mudant-se a tonalitats
cada vegada més fosques. Agafen aire, i decideixen continuar allà, conversant.