Itinerants
Vam arribar aquí fa uns dies, portats per la
ventura des d'un món llunyà, de l'altra banda de la galàxia. L'espècie que
habita aquest lloc és gaire estranya. Les seves gents tenen una característica
prou singular. Són itinerants.
Al llarg de la seva vida, es mouen d'uns llocs
a altres esporàdicament. Poden viure de petis a un poblet rural, de més grans a
una ciutat poblada i quan es tornem vells cerquen espais idealitzats, familiars.
Mentre creixen, transiten aleatòriament per diverses parts del seu món, fent
visites breus a entorns foranis -allò que ells anomenen "turisme"'-
per acabar retornant sempre al punt de partida. Però el súmmum d'aquesta
incongruència és la mania que tenen de desplaçar-se constantment, cada dia, per
fer feines que la majoria no volen fer. Són incapaços d'estar-se quiets.
Tenen caràcter, tot i que també la seva
personalitat resulta canviant. Quan són jovens, presumeixen de ser ambiciosos,
idealistes i emprenedors. Creuen que podran amb tot el que es posarà al davant.
Al fer-se adults, clar, ho veuen d'una altra manera, i llavors són més bé
prudents, racionals i analítics. No volen assumir riscos i comencen a tancar-se
dins la seva bambolla de resignació. I al tram final del camí es tornen
sensibles, nostàlgics i mandrosos.
Però la part més sorprenent de la seva
naturalesa itinerant té a veure amb la seva imaginació desbordant. Somnien
totes les nits, però també durant el dia. A edats primerenques, es veuen a ells
mateixos amb superpoders únics, convertits en els futurs salvadors del planeta.
No tarden en reemplaçar aquests anhels per altres on desitjen esdevindre
persones amb poder, diners i amor, molt d’amor. I, com que tampoc aquests
somnis acaben de concretar-se, decideixen intercanviar-los per il·lusions
vestides de pau interior i absència de preocupacions. Només els resta acabar la
partida amb una fantasia exclusiva: tindre salut.
Són realment xocants, aquests humans.
Itinerants, des del primer fins a l’últim dia.