Assossec
Queden només seixanta minuts per a l’instant
definitiu. La transició s’ha posat en marxa. El seu cos està estirat al sofà.
S’ha tombat allà en acabar de sopar, disposat a reduir esglaonadament el ritme
del seu cor. Té la mirada adreçada cap al televisor, concentrada en una sèrie
policíaca visualment entretinguda. La seva ment, però, fa ja una estona que ha
començat a evadir-se.
El pes de la jornada està apoderant-se de les
seves extremitats. Sent cansament físic i fatiga mental. El cervell, sempre inquiet,
li va recordant el quefers del dia següent, com si fos una mascota que es nega
a deixar de jugar amb el seu amo. Tot i això, es troba prou bé allà. No hi ha
res que l’estiga importunant i aprecia la manca d’interrupcions. Els seus
pensaments inicien un procés de divagació aleatori, saltant d’unes reflexions a
altres, d’uns records a altres, d’unes
imatges mentals a altres. La serenitat va apropiant-se del seu raciocini,
convertint gradualment cada estímul en una gota de plaer, restaurant cada
impuls per donar-li forma de felicitat.
Li encanta aquell moment. El gaudeix
interiorment i s’aprofita d’ell tant com pot. És el seu espai temporal
predilecte, on es congratula de retrobar-se amb la parsimònia, la passivitat i
la conciliació perdudes durant el dia. Les senyals que envia el televisor li
resulten ja totalment indiferents. No sent cap necessitat de prestar atenció a
res, i mica amb mica va desconnectant també de les seves càbales. Els seixanta
minuts s’han anat escurçant i està apropant-se al punt de no retorn. I, quan
ell menys s’ho espera, rep una visita familiar. Morfeu ha accedit per una porta
qualsevol i el reclama amb finor, amb delicada educació. Es trasllada
sigil·losament al llit, i apaga l’interruptor del dia.