Apatia

 No cal obsessionar-se en ser perpètuament feliços; no val la pena.

Tenim l'opció de cercar la satisfacció continua, la fruïció inesgotable. Ens podem encabotar en prolongar les sensacions àlgides, les emocions més intenses. Podem entossudir-nos en viure dins d'un estat de plenitud permanent.

Però part del nostre temps pot estar dominat per l'ostracisme, per l'apatia intermitent. Per la banalitat i per la trivialitat. Per la rutina i per la indiferència. I això, no ha de resultat dolent, en absolut.

Existeix un plaer lligat a la inoperància; a la capacitat de fer coses senzilles, insubstancials. A tombar-se al sofà i mirar el programa més absurd. A divagar per un carrer qualsevol sense cap rumb ni destinació A dinar una truita insípida mentre comentes la prediccio del temps. A observar les fotos del mòbil que ja has vist vint vegades. A fullejar el diari de la setmana anterior. A estirar-se al llit a mitja tarda i contemplar el sostre.

Es pot arribar a sentir-se bé enmig de la desidia. De la intrascendència propera a la vulgaritat. Es pot gaudir realitzant activitats improductives, malbaranat l'energia vital, perdent el temps. I, en fer-ho, podem adonar-nos de que no necessitem tants estímuls per a viure, de que no ens fa falta estar constantment activats i de que l'apatia pot esdevenir un estat mental gratament agradable.